L'última campanya de comunicació ambiental de l'Agència Catalana de Residus sobre gestió de residus (#envasonvas) està fent parlar molt. Una cançó que s'encomana, una difusió massiva i un missatge que ha descol·locat molts ciutadans acostumats a realitzar la separació en origen dels seus residus pel seu tipus de material i no per si aquest era o no un envàs. La campanya té una gran repercussió mediàtica  i el web envasonvas.cat ha rebut més de tres milions de visites en les últimes setmanes. Però també s'ha obert un interessant debat amb veus crítiques o que directament exigeixen un model diferent per a la gestió dels nostres envasos. 

Sota el lema 'Envàs, on vas?', la campanya s'ha centrat novament en els residus d'envasos domèstics, que semblen ser la fracció dels residus que més preocupa a les administracions. No obstant això, si anem una mica més enllà, veurem que les raons de la campanya estan lluny d'obeir a raons de gestió pública. A diferència de les campanyes comunicatives anteriors, aquesta se centra no tant en intentar augmentar la participació de la població en la recollida selectiva, com en reduir la quantitat del que, en l'argot del gremi, anomenem 'impropis': aquells residus que 'embruten' el procés de recollida selectiva i reciclatge. En el cas de la matèria orgànica, sembla evident que trobar una bossa de plàstic, una pila o una llauna dificulten el seu reciclatge (o compostatge). Però en el cas dels envasos, dificulta el seu reciclatge una paella, una galleda o un got de vidre si estan fets del mateix material que pretenem recollir?

Per què aquest canvi?

La recollida selectiva dels envasos està basada en el fet que els envasadors es fan càrrec del cost de la gestió dels seus residus. Per això, per cada envàs que es posa al mercat paguen un import (menys d'un cèntim per envàs de mitjana) per contribuir al cost de la recollida, transport i reciclatge dels envasos recollits selectivament. Per identificar els envasos que tenen 'dret a ser reciclats', s'utilitza el que s'anomena 'punt verd', el símbol de les dues fletxes entrellaçades que podem trobar en envasos com ampolles de begudes, llaunes de cervesa, cartrons de llet, bosses de plàstic. Seguint aquesta lògica, a més gran nombre d'envasos recollits, més alt nivell de reciclatge (benefici social) i més cost per als envasadors (cost privat). Però si hi ha impropis, els nivells de reciclatge es mantenen i els costos augmenten perquè recollim materials que no han pagat aquest 'punt verd'. La campanya no busca augmentar la quantitat de materials reciclats (l'objectiu social per reduir els impactes ambientals d'abocadors i incineradores), sinó reduir els costos de la gestió d'aquests materials (per augmentar els beneficis empresarials), encara que sigui a costa d'excloure materials reciclables.

La sensació que té la ciutadania després d'haver vist o sentit els anuncis de la campanya és d'una certa perplexitat perquè es pensava que posant el plàstic, el metall i el vidre on li demanen ja ho feia bé. I ho fa bé! El problema és que el model de separació actual no és intuïtiu perquè no obeeix a la lògica d'aconseguir recollir el màxim de materials reciclables sinó que té el doble objectiu de minimitzar els costos privats dels envasadors alhora que prestigia els envasos d’usar i llençar. Un got, un test, una paella, una joguina que siguin de vidre, plàstic o metalls són reciclables; es poden reciclar i es reciclen si van a les plantes de  tractament però els envasadors no volen fer-se càrrec del seu cost i han decidit unilateralment que aquests productes s'han d'enviar al contenidor de rebuig (i posteriorment a abocadors i incineradores). Amb aquesta campanya no es promou el reciclatge i la reducció dels residus sinó tot el contrari i a més, a costa de fer cada cop més complicada la seva separació. Un exemple: un raspall de dents s'hauria de posar al contenidor de rebuig mentre que el seu envàs (molt més lleuger) s'hauria de posar al contenidor de recollida selectiva.  I si aspirem a la màxima participació ciutadana en la recollida selectiva els sistemes han de ser senzills i les instruccions han de ser clares i les ha de poder entendre des de la nostra àvia fins a un doctorat en física quàntica.

28 milions de envasos de begudes cada dia estan fora del sistema


Cal recordar a més que el principal problema no és si un paella va a parar al contenidor de recollida selectiva, sinó que la major part dels envasos que es posen al mercat van a parar a abocadors o incineradores, és a dir que els recursos (escassos) que hem utilitzat per fabricar (petroli, metalls, paper...) es perden. Per exemple, dels 51 milions d'envasos de begudes que cada dia es posen al mercat espanyol, 28 milions s'aboquen, s'incineren o s'abandonen en el nostre entorn. A més, l'abocament o incineració d'aquests envasos comporta costos per les administracions (i per tant els ciutadans): si un envàs no es recull selectivament, el cost d'abocar o incinerar no el paguen els envasadors.

Corregir aquesta situació hauria de ser el principal objectiu de l'administració pel que fa a la gestió d'aquests residus. I hi ha alternatives. Si després de 15 anys de recollida selectiva encara no hem aconseguit reciclar la major part dels envasos, ha arribat el moment d'explorar altres vies com els Sistemes de Retorn i els impostos ambientals. D'aquesta manera, s'aconseguiria que els envasadors es facin càrrec dels costos que tenen per les administracions els envasos que no es recullen selectivament i que embruten els carrers, places, platges i espais naturals.

Amb aquest article no voldríem, en cap cas, generar desencís sinó obrir una reflexió sobre les limitacions i aspectes a millorar en el model de gestió de residus. L'objectiu hauria de ser avançar cap al residu zero; un futur on no es posés en el mercat cap producte que no fos reutilitzable, reciclable o compostable, com demana el propi comissari europeu de Medi Ambient Janez Potocnik, i que distribuís responsabilitats econòmiques de manera justa i transparent deslliurant l'administració d'unes càrregues que no els haurien de correspondre.

@vmitjans