De com els envasadors definir el model públic de recollida i gestió de residus

Això és així perquè el sistema de recollida selectiva (els contenidors de colors) que tenim ara sorgeix com a conseqüència de la 'Llei d'envasos i residus d'envasos'. Aquesta Llei es va aprovar fa 16 anys durant la primera legislatura del PP, amb José María Aznar president del govern i Isabel Tocino ministra de Medi Ambient.

En aquesta llei s'obligava que els envasadors es fessin càrrec dels costos de la gestió dels seus residus (els envasos). Els polítics podrien haver decidit de quina manera, però van deixar que decidissin per ells els representants de la indústria.

Així, la llei establia com obligatoris els sistemes de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) per a envasos reutilitzables mentre que la recollida per contenidors, els anomenats sistemes integrats de gestió (SIG), es consideraven l'excepció a la norma per als envasos d'un sol ús. I, majoritàriament, els envasadors es van acollir a l'excepció.

La diferència no és banal: el Sistema de Retorn té nivells de reciclatge del 90% perquè cap consumidor vol perdre els seus diners. No obstant això, els sistemes de recollida selectiva basats en contenidors basen la seva eficiència en la voluntat de la població i en la comprensió de les separacions necessàries (vegeu si no la confusió causada a Catalunya per l'anteriorment esmentada campanya).

Davant la disjuntiva i gaudint de la connivència política, els envasadors van rebutjar un sistema de dipòsit per envasos de begudes (d'un sol ús) amb el qual aconseguir alts nivells de reciclatge i havent pogut complementar amb el contenidor groc per a la resta d'envasos. En contra del benefici comú de la societat, es va concebre un sistema que fomentés la ineficiència. Per què? Doncs perquè els envasos no recollits selectivament no comporten costos per als envasadors. O el que és el mateix, com més ineficient és el sistema, més rendible per a ells.

Així doncs, no va ser l'administració pública qui va definir un sistema de recollida selectiva per a tots aquells materials reciclables sinó que va ser el sector privat qui va dissenyar un sistema a mida.

De com el sistema actual beneficia els envasadors a costa de la ciutadania

Després de 15 anys, només un de cada tres envasos de plàstic, metall o vidre es recull selectivament. Després d'innombrables campanyes, centenars de milers de contenidors als carrers, molt menys de la meitat dels envasos es recull selectivament.

I els envasos que van a parar a contenidor de rebuig (un de cada dos), a papereres o que s'abandonen en platges i parcs són recollits pels municipis sense que ningú contribueixi a sufragar el cost que això comporta per als ajuntaments. Bé, sí que hi ha algú que es fa càrrec del seu cost: nosaltres, la ciutadania, pagant a través de la taxa de recollida i tractament d'escombraries.

El cost de la gestió de dues de cada tres envasos que generen (legítims) beneficis per als envasadors el paguem entre tots. Per què aquests no assumeixen també el cost dels envasos que no es recullen selectivament i que (legítimament) els generen beneficis? Durant la seva intervenció a la SER, Barrón es va afanyar a recordar en nombroses ocasions que Ecoembes és una entitat sense ànim de lucre. Però com a representant i defensor dels interessos dels envasadors, l'organització a la qual representa vetlla perquè els costos que aquests hagin d'assumir siguin els mínims possibles a costa dels interessos dels contribuents.

De com Ecoembes és l'instrument per reduir els costos dels envasadors

"Ecoembes no busca benefici i busca reciclar cada vegada més envasos. (...) És un servei, no un negoci ", va afirmar el representant dels envasadors de manera inexacta. La realitat és que Ecoembes busca un model que sigui difícilment auditable i gestioni un percentatge reduït d'envasos al menor cost possible, o almenys això és el que van propiciar triant el model de contenidors per sobre del Sistema de Retorn. Els envasadors no augmentaran la recollida d'envasos si això els suposa un major cost i, per això, no volen ni sentir parlar del SDDR. Per a què? Si qui paga gran part de la factura és la ciutadania! S'ha definit un sistema poc recuperador al servei del negoci dels envasadors.

Tot i que representa als interessos dels envasadors, Barrón fins i tot es va permetre defensar a Hoy por Hoy la 'generositat' de l'organització a la qual representa: "hi ha envasos que no han pagat el punt verd i que nosaltres demanem que vagin al groc per ser reciclats ". Per què? Com és que hi ha envasos que no han pagat el punt verd? Per què materials plàstics o metàl·lics no pot entrar al contenidor groc però envasos que no han pagat si? Senzill, són els propis envasadors els que han ideat estratègies per no pagar el punt verd. Es tracta de posar envasos al mercat sense haver estat declarats (si fabricar 10.000 llaunes i només declare 8.000 m'estalvio diners) o que directament no paguen punt verd (per exemple, les llaunes de Coca-Cola, de mida més allargat, que són per a consum en bars). On van aquests envasos no declarats? En contenidor groc, en el millor dels casos, tot i no haver cotitzat. Així doncs, es reciclen (són envasos) i contribueixen a inflar els nivells de reciclatge però sense contribuir a sufragar el sistema.

És bastant raonable pensar que pot haver frau. A Alemanya, per exemple, el frau s'estima en un 24%. Quin nivell ha de tenir aquí? Lamentablement, aquesta qüestió no es pot respondre ja que el sistema no proporciona dades sobre això. En un sistema creat, gestionat i auditat només pels envasadors, no van a avalar ells mateixos el seu propi frau?

De com el sistema de retorn d'envasos permetria corregir aquesta situació abusiva

Davant la intervenció de Salvador Milà, exconseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, que ha defensat el Sistema de Retorn com una fórmula eficaç per complementar el model actual, Barrón va carregar contra el SDDR amb arguments tan sòlids com: "és un salt enrere i un disbarat mediambiental "o" és un sistema nou vegades més car ". Resulta molt més sostenible abocar, cremar o abandonar cada dia 28 milions d'envasos de begudes com passa actualment a Espanya, oi? Resulta més econòmic que el 70% del cost de la gestió dels envasos recaigui en els ciutadans en lloc de en els envasadors, oi?

No entrarem al debat. No val la pena. Les dades dels països on funciona el Sistema de Retorn i els estudis ho avalen. Per què si és un sistema tan absurd cap dels 40 països que l'apliquen l'ha retirat? Quan tinguin la resposta, estarem interessats en sentir-la.